- Les persones que viuen en lloguer tenen quasi 3 vegades més probabilitats de viure en risc de pobresa que les que ho fan en propietat.
- La baixa capacitat redistributiva fa que hi hagi una dissonància entre el creixement econòmic i el benestar social.
Malgrat el creixement d’algunes dades macroeconòmiques, la pobresa i les desigualtats socials continuen enquistades a Catalunya. És una de les realitats més preocupants que posa de manifest la nova Radiografia INSOCAT – Enquesta de Condicions de Vida 2025, publicada per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i que es va presentar dimarts 18 de març al Palau Macaya de Barcelona i on hi va assistir Marta Garcia, responsable d’Acció Comunitària de la Fundació Els Tres Turons i membre de la vocalia de pobresa d’ECAS, òrgan que coordina l’Insocat dins la federació.
Tot i que observem una reducció tímida i gradual de la taxa AROPE (At Risk of Poverty or Exclusion) des del 2020, 1 de cada 4 persones continua vivint en risc de pobresa i exclusió de manera persistent i cronificada a Catalunya. Les dades, però, no mostren tota la realitat perquè “deixen fora situacions com les persones que no tenen llar o que no estan empadronades”, tal com ha recordat Teresa Bermúdez, vocal de pobresa d’ECAS: “Hi ha una pobresa invisibilitzada que no recullen les dades que, si es tingués en compte, faria augmentar aquestes xifres”.
Una economia que creix, però una pobresa que persisteix
Aquesta dissonància s’explica quan comparem alguns indicadors macroeconòmics com l’atur, que s’ha reduït en els darrers anys -del 23,1% el 2013 al 8,9% el 2024-, amb dades com la pobresa en el treball, que es manté estable en el 10%: “tenir feina no garanteix unes condicions de vida dignes”, ha afirmat Bermúdez.
Al mateix temps, la desigualtat s’ha consolidat: el 20% de la població amb més ingressos guanya 4,6 vegades més que el 20% amb menys ingressos. Aquest desequilibri es reflecteix en la dificultat creixent per accedir a necessitats bàsiques com l’habitatge, l’energia i l’alimentació.
L’habitatge, factor clau en l’empobriment
Un dels factors determinants d’aquesta situació és l’accés a l’habitatge, que s’ha convertit en un dels principals generadors de pobresa en les darreres dècades. Tal com mostra la Radiografia INSOCAT, el risc de pobresa entre les persones que viuen de lloguer és del 29,8%, gairebé tres vegades superior al de les persones que viuen en règim de propietat (11,4%).
Aquestes xifres evidencien que l’encariment de l’habitatge, especialment del lloguer, està expulsant moltes famílies cap a situacions de vulnerabilitat econòmica i exclusió social. De fet, “el lloguer mitjà a Catalunya ha augmentat un 56% en l’última dècada, mentre que els salaris només han crescut un 20%, provocant una pèrdua de poder adquisitiu que limita greument la capacitat de consum i estalvi de la població”, segons Bermúdez.
La pobresa no afecta tothom igual
Aquesta cronificació de la pobresa i estancament social no afecten a tothom per igual: la població infantil és la que més risc pateix, i el 33,8% dels menors de 18 anys estan en risc de pobresa. És la franja d’edat on la taxa AROPE més empitjora.
Cal recordar que les persones menors d’edat que pateixen pobresa viuen en famílies on els seus integrants també en pateixen: “sabem que la pobresa es perpetua de generació en generació, és hereditària, i que els infants que avui pateixen pobresa, probablement el dia de demà seran adults que també la pateixin”, ha remarcat Teresa Bermúdez.
De fet, la infància i l’adolescència són la població que menys es beneficia de les transferències socials: poc més d’un 10% surten de la situació de risc després de rebre les ajudes socials, mentre que aquestes treuen gairebé un 23% de la població de la pobresa.
Mesures per pal·liar-ho
La mala redistribució de la riquesa passa, entre d’altres, per un canvi en la fiscalitat. Segons el sociòleg i investigador José Antonio Noguera, que ha participat en l’acte en una taula de diàleg amb Mariona Puigdellívol, directora general d’ECAS, el sistema fiscal “no és prou redistributiu”. Hem d’anar cap a una fiscalitat “més generosa”, i si no es canvia aquest model és “perquè fer-ho és impopular”.
Algunes de les mesures que poden tenir marge d’oportunitat per la seva transversalitat, segons Noguera, són la millora del sistema de prestacions, incloent-hi el complement salarial i una prestació universal per criança. “Les polítiques adreçades a les famílies són molt importants per combatre la pobresa infantil”, ha recordat Bermúdez en la presentació.
També cal “millorar la cobertura de les rendes mínimes”, segons Noguera, i compatibilitzar ajudes com la Renda Garantida de Ciutadania amb les rendes de treball, una mesura que fa anys que les entitats socials reclamen i que actualment ha estat represa després d’estar aturada amb l’avançament de les eleccions a la Generalitat en la legislatura passada.
“Reconeixem les mesures que s’han pres i que volen ajudar a pal·liar la pobresa, com la regulació dels preus de lloguer o la reducció de l’IVA dels productes bàsics, però aquestes mesures no poden ser només conjunturals o tímides, si es vol lluitar contra les causes estructurals de la pobresa”, ha conclòs Bermúdez.
